L' ESPERA ENS DESESPERA

El temps mai s'atura i menys quan un es troba en situació d'espera. No estem avesats a fer cues o a perdre el temps esperant pacientment. Ens passa quan anem de vacances, quan fem cua per gaudir d'algun espectacle, anant de botigues, al metge, al restaurant, i a una llarga llista de llocs i situacions que voluntàriament o involuntàriament decidim fer. 

Moltes vegades ens pensem que corrent més viurem més experiències quan en realitat mentre correm ens perdem el paisatge de la vida. Córrer ens provoca estrès i no ens deixa gaudir de cada moment plenament. La teoria és fantàstica, així doncs, per què ens costa tant posar-ho en pràctica? 

Apel·lo a la solució de culpar a la genètica, igual que culpem els virus quan parlem de temes mèdics, i d'aquesta manera tenim un culpable. En medicina per assignar un culpable a malaltia desconeguda ho atribuïm a un virus, així doncs, en el camp del comportament humà ho atribuirem a qüestions genètiques.
L'espera en desespera, perquè vivim massa ràpid, però ja coneixem la dita: "vesteix-me a poc a poc que tinc pressa".