De col·leccionistes a delinqüents

Aquesta setmana ha sigut moguda, a Camprodon, dos veïns del municipi han estat escorcollats i gairebé titllats de delinqüents per la seva afició a col·leccionar material bèl·lic majoritàriament provinent de la Guerra Civil Espanyola al seu pas per la Vall, durant la retirada.
Un d'ells, l'Alejandro Cuadrado, és un home a qui la vida va ferir mortalment el dia que va morir el seu fill, Àlex, després d'una llarga malaltia i amb molts somnis per realitzar, massa jove...
Des de llavors l'Alejandro ha anat sobrevivint a cops d'il·lusions, amb projectes i aficions, com la cacera, les armes, i l'exposició que de forma voluntària i a costa de molt treball van anar dibuixant amb en Lluís. Moltes hores invertides a recopilar, cercar i catalogar material trobat per aquesta Vall, donada pels veïns o adquirida amb la il·lusió de poder ser mostrada en un futur com a material de col·lecció.
La seva "exposició de la retirada" ha estat durant tot aquest temps un complement pels visitants que encuriosits voltaven pel local per veure el rastre d'una guerra que ha deixat empremta a casa nostra.
El rètol de l'exposició ha sigut el missatge més vist i publicat arreu, divertit i sincer, "obro i tanco quan puc".

Ells són gent normal, veïns de tota la vida, persones conegudes i preocupades per preservar la memòria històrica. Així mateix, ho veuen des de la màxima autoritat del municipi, l'Ajuntament (llegir comunicat).

Han fet xerrades, han estat entrevistats, i han omplert diaris amb informació de la retirada i l'exposició. Potser han comès errors, tots ens hem equivocat alguna vegada, però també és segur que mai ho han fet amb la intenció de desafiar res ni fer mal a ningú i menys fer-hi diners.
L'espant i el desconcert, pel futur que els espera, segur que els amoïna i els ha fet passar més d'una nit en blanc. L'Alejandro i en Lluís no són delinqüents, i qui els coneix bé ho sap, mai hi ha hagut mala intenció en les seves accions.
Esperem que aquest material històric, tan valuós, torni cap a casa nostra, en regla, i a punt per a poder-se mostrar, sense por, com a objectes que mai més s'han de servir per fer mal. Encreuem els dits perquè les peces tornin a casa i perquè ells puguin fer vida normal malgrat les absències.