Tenir els fills preadolescents, vol dir que els seus cossos canvien, la seva veu es modula i els seus estats d'ànims pugen i baixen com una muntanya russa.
Res d'especial si es té en compte, que tots hem passat per aquest procés, i que també hem sigut víctimes d'aquest desajust hormonal.
I és en segons quins moments, quan s'enfaden o es revelen; quan et pregunten segons què; o quan et busquen per compartir alguna cosa o cercant una carícia: és llavors quan el pensament et transporta a la teva preadolescència. Quantes enfadades i contradiccions amb la mare, discussions i complicitats amb els germans, i quants petits disbarats amb els amics.
Recordo amb terror el dia que amb les amigues, i dos "vespinos", ens vam planar a Lloret de mar a passar la tarda. I dic terror pensant en què els meus fills no repliquin tal proesa. Ens va passar de tot, ens va parar la policia perquè vam posar-nos en un carrer contra direcció i ens van amenaçar de treure'ns la moto i trucar als pares. Quan vam tornar a casa, espantades com tot, ho vam explicar als pares i se'n feien creus de què haguéssim fet el viatge amb "vespino".
O quan ens posàvem tots els que podíem dins d'un cotxe, alguns al maleter, per desplaçar-nos a la discoteca. En fi, val més no pensar-hi i apel·lar a la millora genètica perquè els nostres fills no ens ho facin.
De moment els hi dedicarem molta paciència, suport i comprensió, en aquest trànsit cap a la maduresa, un camí que hem hagut de recórrer tots, i en el que es cometen amb tota seguretat errors i disbarats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada