Estimar no és consentir

La frase més maca que he sentit mai cap a una persona és la que van dir a Tito Vilanova el dia de la seva mort "era una bona persona". Crec que aquesta hauria de ser la meta de tot mortal, passar a la història com a bones persones i això cada dia és més difícil en aquest món tan veloç i canviant. Un món que anem omplint  enveja, mal humor, rancúnia, soledat i nens consentits que embolcallats en cotó són sobreprotegits de qualsevol mal. No, avui no m'he llevat negativa, però aquesta reflexió em serveix per introduir un tema sobre la diferència entre educar i ensenyar.
Crec que amb l'educació dels fills anem pel camí equivocat. I això es veu cada dia més a les escoles on els mestres són desafiats per pares, i jutjats pels mateixos alumnes, davant la impassibilitat de la societat en general. No m'agrada fer grups genèrics perquè afortunadament la societat és molt heterogènia, i hi ha moltes tipologies de persones, però és ben cert que sempre es veuen més els que fan més soroll.
Trobem exemples cada dia, pares que es plantegen canviar el seu fill de centre escolar per desavinences  amb el mestre; o pares de nens rebels que desafien al centre en benefici del seu angelet; o aquella mare que comenta la sort que té amb el seu fill perquè ha vist fumant els seus amics i no sap que és el seu nen qui gestiona la venda de cigarretes...
La meva va ser una infantesa normal, amb càstigs i alguna clatellada, i amb menys premis i felicitacions pel que es considerava que havia de ser la meva actitud habitual de respecte i educació envers els altres. I no en guardo cap record traumàtic, al contrari, recordo molt els valors i els coneixements que els meus pares em van transmetre. Ensenyant-me a corregir, millorar i aprendre de cada ensopegada. Respectar per ser respectada.
Reconec que a vegades he sobreprotegit els meus fills, són l'amor de la meva vida, però no els he consentit perquè penso que estimar no és consentir malgrat la fina línia que ho separa. Hem discutit quan no han aconseguit el que pretenien però després de raonar-ho, i aportant arguments sensats, ho han entès. Crec que ens hem estalviat moltes discussions perquè hem creat unes bases sòlides de principis i criteris. Com a pares hem de contribuir a construir bones persones i per això cal invertir temps, paraules i fets.