La força de la salutació, bon dia!

En un món tan individualista, reivindicatiu i a vegades insegur, sovint costa que les persones es mirin als ulls, siguin amables i cordials. No generalitzo, perquè tinc la sort de viure un una Vall petita, on tots ens coneixem, i on el bon dia està a l'ordre del dia. Però en èpoques de massificació turística t'adones ràpidament si són o no són gent de territori, amb qui et creues pel carrer o per la muntanya.
Hi ha una prova infal·lible, desitjar un bon dia. Un missatge que sovint sorprèn, però que gairebé sempre és correspost i rebut amb alegria, tant per qui el dona com per qui el rep.
Desitjar bon dia càrrega d'energia i bon rotllo, és un missatge que convida a trobar-te bé allà on vas. A mi m'ho van ensenyar els pares i jo ho he ensenyat als fills, tu també pots fer-ho i aconseguir transmetre energia positiva a través de la teva veu. Fes màgia, desitja bon dia!

L'ofici de viure la vida

(20/10/22)

M'agraden els anys parells, i la veritat és que per aquest 2022 tenia moltes expectatives i projectes. Un any en què celebrar la vida amb els fills, compartir moments, i assolir els primers 25 anys de casats amb l'home de la meva vida. I no em puc queixar, perquè ho he fet la primera meitat de l'any, he anat a la fèria d'abril de Sevilla amb la família, hem compartit àpats, activitats i moments increïbles. Però la segona meitat, portaria un entrebanc a superar per fer-me més forta i valenta.
Encara recordo el dia que em van donar la notícia, és càncer.
La veritat és que fa molta por, però tens dues opcions: la de tancar-te a plorar o la de lluitar per superar-ho. I he optat per la segona opció, lluitar, perquè tot té solució excepte morir-se.

---------------------------------------------------------------------------------------------

(03/08/24)
Repassant el bloc, veig que vaig deixar l'escrit a mitges, però avui l'acabo...

El 2022 i a principis del 2023 van ser uns anys de lluita al meu calendari, d'emocions barrejades, de noves experiències i família, de lluita i fortalesa, de molts aprenentatges i nous descobriments personals, de noves persones com les que he conegut i descobert a l'àrea d'oncologia, en fi de coses noves...
He arribat a pensar que els professionals que hi treballen a oncologia són gent triada, a consciència, perquè empatitzen i cuiden el malalt com si fos algú de la seva família.
La paraula càncer fa por. Són masses les famílies que l'han patit i més encara les que han perdut gent pel camí...
Jo he tingut sort, m'ho van trobar ràpidament, en una revisió rutinària que anava posposant a causa de la feina i les sortides en família...no trobava el moment de fer-me la mamografia... fins que em van dir, hi vas o la perds, i és clar era la del programa de detecció del càncer i no la vaig voler perdre.
De la meva malaltia he corroborat el que m'he repetit sempre, que mentre hi ha vida hi ha esperança, que mai ens hem de cansar de lluitar i que ho hem de donar tot, sense rendir-nos, batallant fins al final. Perquè afortunadament, ningú sap com serà el seu darrer dia, ni quan serà. Però sí que tenim l'obligació de viure-la com creiem que ho hem de fer i intentant ser feliços. Sense perjudicar ningú, perquè com em van ensenyar a casa, "la teva llibertat s'acaba, allà on comença la de l'altre". Per tant, gaudeix al màxim, d'aquesta oportunitat que tens avui, aquí i ara, d'aquest fantàstic ofici de viure la vida!

Morir a Ucraïna sense els teus

Avui s'ha mort el pare de la Natàlia, en altres circumstàncies podria semblar un fet normal, l'edat, la vida... però no... s'ha mort a Ucraïna, acompanyat de la seva dona i d'un dels seus tres fills.

La Natàlia fa temps que viu a Catalunya, molts anys abans que esclatés la guerra i la seva germana gran amb les seves filles encara fa més. Totes dues estan casades amb gent d'aquí i parlen el català a la perfecció.Però no desvio el tema i torno al que per mi és essencial.

El pare de la Natàlia estava malalt i es tractava de la seva malaltia en un hospital que no fa gaire va ser destruït per l'exèrcit rus. Aquest Nadal la Natàlia va voler anar a veure als seus pares, els enyora i pateix per la seva salut. El viatge no és fàcil, tres dies per arribar a casa els pares i tres dies per tornar a Catalunya. Quan va tornar estava destrossada... dificultat per trobar medicaments, el pare sense poder tractar-se de la seva malaltia perquè l'hospital estava en runes, sons de tirs i bombes constantment, i veient com el pare empitjora i perdia la il·lusió de viure...

No puc entendre com ens hem tornat, fent veure que no passa res i mirant cap a un altre costat. I no parlo només de nosaltres, que poc hi podem fer, sinó d'aquells que dirigeixen el món.
¿Com pot ser que al segle XXI un sonat amb deliris grandesa i poder, que passarà a la història com a un gran assassí i criminal (per no dir renecs), iniciï una guerra sense cap motiu i les grans potències del món s'ho mirin de lluny? Ha destruït famílies, patrimoni i s'ha carregat l'estabilitat econòmica i la tranquil·litat d'un país que anava endavant.

La Natàlia no es podrà acomiadar del pare i menys assistir al seu enterrament. Tampoc podrà consolar la mare i el germà, i tant ella com la resta de la família hauran de viure en la distància un moment tan dolorós.

Sé que aquest escrit no servirà de molt, però el faig perquè estimo la Natàlia i la seva família i em sap greu el que els ha tocat viure i vull visibilitat com viuen la guerra aquests nous catalans.
Allà on sigui el pare de la Natàlia un bon cel i, per tots ells, que la pau arribi a Ucraïna ben aviat!

Jugar a recordar per evocar moments feliços ;-)

Avui hem jugat a recordar, fent una pluja d'idees, moments i gent de la nostra infantesa-joventut a Camprodon i hem evocat instants de diversió, trapelleries i emoció. Alguns molt antics i altres més recents.
Establiments que avui només són un record, enfilant el carrer Freixenet la fàbrica de Galetes Pujol, Can Xenturri on venien llet de vaca i queviures just al costat de Can Planas, més avall la perruqueria de les germanes Costa, les màquines de Can Huehara, la fàbrica de Can Geronès i la Cooperativa del carrer Germans Vila Riera on avui hi ha el bar el nord. A la plaça Santa Maria, la botiga d'en Miro on venien records, el bar Bell-lloc, l'ambulatori, el pub Ni Fu-Ni Fa, els combinats de la Parra amb l'Amadeu i la Magdalena o els croissants de matinada a la pastisseria d'en Martí Pujol. Resseguint el carrer València hi havia el ferrer Molas, Can Toralles, Can Renard, el Pirineu, can Cabanyach, el súper de Can Clarena on avui hi ha la botiga econòmica, un lloc de telèfons on tothom anava a trucar amb l'Anita, Ca l'Agustina, en Blanc Sabater, en Planesas, en Sidro de Cal Rellotger, la pelleteria Leofe, la botiga de joguines d'en Juanola, la fusteria, el Bar de Can Siscú, la llibreria Luengo i Can Rota.
A la plaça del Dr. Robert, la del cine, la Granja de la Mari, Cal Oliarire (Bar Costabona), el Rovira, Can Manent, Can Quillet, l'Atahualpa o el Mouse. Voltant la plaça la carnisseria de Can Galí, Can Barretinaire, i el colmado de l'Anita. El Bar d'en Manel, Can Saraia, la carnisseria d'en Pere Gallina, el metro, Can Xicu Ral. La formatgeria, Can Guell, i el forn de Pa Escolà. Can Nata, Can Coma, el Frankfurt, Can Ganansi, Cala Neus, el Limón i Menta, o el Pink Panter.
La primera casa de senyores a tocar el riu, o l'antimoni camí a Llanars.
Jugant a recordar, hem evocat moments feliços, i segur que encara n'hem passat molts per alt!
La vida avança i les coses canvien...signe inequívoc de que ens fem grans ;-)

Ets més fort del que et penses!

Moltes vegades les nostres pors no ens deixen creure o veure com som de forts. És com quan fent balanç sempre recordes més les coses negatives que les positives, perquè amb les positives ja s'hi compta...
Aquest darrer any ha estat molt intens per a tu, molt, i si bé has tingut moments de debilitat (mal seria que no en tinguessis) has demostrat que pot més la teva força interior i has superat amb nota cada entrebanc. N'has portat moltes de cap, has hagut de batallar en diversos camps i disciplines, i al final has obtingut victòria. Una victòria fruit de la teva capacitat, ningú t'ha regalat res, però has après que amb esforç i constància els resultats arriben.
Aquest any has fet una renúncia important, però ho has fet amb convenciment, perquè ets disciplinat. La perfecció no existeix, no sempre tot surt com un voldria, però saber que s'ha fet el que tocava, sempre, és més gratificant encara que no hi hagi els resultats esperats
Ja només puc dir-te, ENHORABONA, i recorda que tot esforç sempre assoleix recompensa i t'ho deixo escrit, perquè no ho oblidis.
Crec que aquest any ha servit perquè comprovis que res és gratis, tot costa, i sovint es perd...però cal ser FORT,  per tornar-se a aixecar i insistir fins A aconseguir l'objectiu plantejat com has fet TU!
T'ESTIMO gladiador, no deixis mai de lluitar pels teus somnis, ho assoliràs!!!

La sort de poder ensopegar amb persones sàvies

El veritable màster de la vida, la validació dels coneixements adquirits, arriba de la mà dels aprenentatges que assolim al llarg del camí. I si tens la sort de poder ensopegar amb persones sàvies, de qui poder aprendre, conèixer i saber més, llavors et pots sentir una persona realment afortunada.
Quan ets jove ni t'ho planteges, a mesura que et vas fent gran comences a escoltar i descobreixes quan et queda per aprendre i que ric que és el món i el coneixement de les persones, I quan ets fas més gran, és quan ets tu qui podrà compartir coneixements i aprenentatges viscuts.
Es pot aprendre de tot i de tothom, d'una actitud, d'un bon consell, d'un gran record, d'un moment, d'una experiència (bona o dolenta), d'un disgust,...ja ho diu la dita "el que no et mata t'ensenya" i jo afegeixo "et fa més fort i més savi".
M'agrada el símil d'Elsa Punset sobre el bagatge per la vida on anem omplint la motxilla...
Desconeixem quant temps tindrem per omplir-la, i si aquest temps transcorrerà per un camí planer o ple d'entrebancs, però si podem decidir com omplir-la. I  jo opto per omplir-la de coses boniques, transformant les cicatrius de les dolentes en aprenentatges, i poden compartir el seu contingut amb qui la pugui menester.
La vida és un viatge d'anada ple d'experiències, sempre que puguis, gaudeix-la com si s'hagués d'acabar el món!

La sort de tenir un àngel terrenal ;-)

Aquest matí baixant cap a la feina escoltava per la ràdio el testimoni d'aquell home que fa 30 anys, essent un noi, va patir un accident de trànsit i va comptar amb l'ajuda dels seus particulars àngels, la Rosa i en "Tete", les dues víctimes de l'accident de Figueres en una riera.
El seu testimoni m'ha glaçat l'ànima, quant d'amor i gratitud, cap a dues persones que fins avui havien sigut imprescindibles a la seva vida...
A la tarda, novament llegint la notícia a mitjans de comunicació, m'ha vingut el record del meu àngel. Curiosament, aquest any es produiran 20 anys del meu accident de trànsit, va ser el 21 de maig del 1997. El dia el recordo perfectament perquè faltava un mes exacte per la data del nostre casament i precisament tornava de casa els pares, on preparàvem coses pel gran dia, quan vaig patir l'accident. No m'esplaiaré explicant el succés, però sí que destacaré el paper del meu àngel terrenal.
Després de la patacada, on gràcies a Déu no va haver-hi víctimes, però sí danys personals, quan es va aturar el moviment de l'envestida i va semblar que el món s'aturava, un camió sortia del revolt i feia la tisora magistralment, per no col·lidir i poder aturant-se a un dit del meu cotxe...després de la incertesa del moment i veient que tot havia anat bé, vaig sortir del cotxe amb una eufòria inusual, celebrant la vida, a sang calenta, i sense valorar els danys rebuts. Va ser llavors quan el meu àngel, un conductor del camió de la companyia "Tradisa" ,va sortir a socórrer-nos a tots i em va dir que m'estirés fins que vingués l'ambulància.

Recordo que era un dia assolellat, i va anar a la cabina del seu vehicle, i va treure un paraigua per fer-me ombra. M'animava, em donava conversa, i em deia que tot sortiria bé, que aparentment no semblava res greu, però que per precaució que no em mogués gaire...em va acompanyar fins que els serveis sanitaris em van carregar a l'ambulància per traslladar-me a l'hospital.
Afortunadament, tot i el trauma de l'accident, no va ser res pel que podia haver sigut!
La clavícula trencada amb desplaçament, fet que va obligar-me a passar per quiròfan, i contusions vàries per tot arreu. Encara conservo els claus de regal i la placa que subjecten la meva clavícula...
El tracte, i la generositat rebuda d'aquell home anònim, em van fer voler trobar-lo per donar-li les gràcies. Però això no va poder ser...recordo que vaig parlar amb empleat de la benzinera, davant la qual es va produir el succés, li vaig explicar que era jo qui feia uns dies havia tingut l'accident. Li vaig demanar pel conductor del camió de "Tradisa", ho recordava pel tendal verd del remolc amb el logotip de l'empresa amb les lletres grogues. Fins i tot li vaig demanar que si mai s'aturava a fer gasolina, i a preguntar pel sinistre, que li donés el meu telèfon per poder-li agrair el seu gest d'humanitat...
Avui, el testimoni del David Arnau, m'ha fet recordar i pensar fins a quin punt en som d'afortunats les persones que coincidim amb bona gent, àngels anònims, disposats a donar un cop de mà i suport en les situacions més complicades.
Gràcies, àngel terrenal!