El que és comú no és de ningú

La màxima que s'aplica al treballador públic i que diu: "el que treballa pel comú, no treballa per ningú", també pot aplicar-se als equipaments, vials, parcs i jardins públics, als espais comuns.
Som fets d'una pasta que provoca que el nostre subconscientment cregui que allò que no és nostre importa poc. I és precisament això, aquest poc respecte per la propietat aliena, el que provoca que la gent malmeti i danyi espais que són de tots sigui inconscientment o conscient.
L'altre dia vam ensopegar amb un grup de joves que feien "botellón", una pràctica molt estesa i mal entesa perquè entre altres coses fan barreges capaces de tombar un elefant, i fruit de l'eufòria de l'alcohol s'entretenien malmeten una casa en obres, el material de construcció que contenia i l'espai públic del voltant tot pintant l'enllumenat, terra i bancs. M'hi jugo un pèsol que aquests mateixos joves fent la mateixa festa dins de casa seva no són capaços de destrossar el sofà, buidar el contingut dels coixins, pintar les parets i embrutar-ho tot.
Arribats a aquesta conclusió em reafirmo amb la idea que creiem que "el comú no és de ningú" però compte perquè estem molt equivocats i el vandalisme o la bretolada d'un moment la paguem entre tots. Paguem, també inconscientment o conscient amb els nostres impostos, el que ha recollit els bocins de la festa, el que neteja, el que escombra, el que esborra, el que treballa per tornar-ho a deixar tot en condicions.
Potser ens hauríem d'entretenir a fer treball pedagògic, a casa i a les escoles, sobre la causa i efecte dels nostres actes i sobretot de les accions (en aquest cas el "botellón") que les impulsen i les conseqüències que provoquen tant personals com materials.