Els millors amics o els amics de debò

Sóc de les que pensa que els amics es poden comptar amb els dits de la mà i que d'amics de veritat n'hi ha pocs. I és cert, perquè fins i tot els millors amics et fan disgustar alguna vegada o et deceben. Però també crec que tenir amics de veritat, ni que sigui només un, és molt més que recomanable i sa. Amb un amic de debò pots compartir aquelles confidències o neguits que no es poden explicar a la família. Són aquelles coses que necessiten una visió llunyana i imparcial per trobar respostes objectives.
Tinc la sort de tenir algun bon amic, algú amb qui confiar, algú que m'escolta i m'aconsella perquè la seva perspectiva no es barreja amb les emocions i pot objectivar els meus dubtes o inseguretats sense barrejar-hi els sentiments. I això no vol dir que no m'apreciï, o no pateixi per mi, això vol dir que com que cadascú té la seva pròpia vida, amb parella i família consolidada, és més fàcil trobar solucions o resoldre dubtes per l'altre amb lucidesa.
Això només té un perill i és que no tothom ho entén, i més quan l'amic és del sexe oposat al teu, i s'imaginen que darrere l'amistat hi ha quelcom més. Però això ja és problema seu, és el problema de ments complicades, i respon a les seves pròpies pors i frustracions.
Avui celebro poder comptar amb pocs, però bons amics, gent especial quasi de família amb qui enraono i discuteixo, i amb qui sempre mantindré una bona relació fraternal.
La vida ens facilita ensopegar amb persones meravelloses, persones que enriqueixen les nostres experiències vitals, sovint molts coneguts i pocs amics, per tant, quan t'adonis que el conegut és un dels millors amics o els amics de debò, cuida'l!