CASTIGATS SENSE PETONS

El meu fill ha decidit, una altra vegada, deixar-nos de fer petons. És la manera que té per dir-nos que està enfadat amb nosaltres, que som uns mals pares, o que no està d'acord amb les nostres decisions. I no és la primera vegada que ho fa: els càstigs van començar quan va entrar a l'institut i no ens vam avenir a deixar-lo sortir fins a tres quarts de quinze de la matinada com alguns companys de classe. "Per què no? -ens deia-, ja vaig a l'ESO!" I no entenia que només tenia 12 anys.
Ara s'ha enfadat perquè no l'hem deixat fer vaga per quedar amb els amics i anar en bicicleta, o a fer volts pel poble, o jugar a la consola... d'alternatives ja en tenia. Però no, a casa li vam explicar que tampoc no estem d'acord amb les mesures del Govern, que volem un ensenyament de qualitat, que volem que creixi com ho vam fer nosaltres, amb valors. I per tot això, creiem que és millor anar a l'escola i no perdre un dia d'ensenyament. Pensem que és millor anar al centre i saltar-se el programa del dia per ensenyar als nens què passa, dedicar la jornada a reflexionar, aprofundir sobre la llengua, la cultura, els valors de la nostra societat, però no prendre-s'ho com un dia de festa.
Nosaltres, la societat catalana, som gent amb valors, cultura i educació, ho hem demostrat àmpliament, i hem de ser capaços de trobar alternatives per protestar contra les injustícies i la mala gestió, però mai a costa de ser una xifra poc representativa del sí o el no, en benefici de la classe política. El nostre fill va anar a escola malgrat que no estem d'acord amb les polítiques dels nostres governs, amb les retallades, les injustícies i la pobresa social on ens han conduït.
Els petons suposo que ja tornaran i el nostre fill, quan sigui més gran, ho entendrà i sabrà fer-ho entendre als seus fills.

Carta al director publiada a la Vanguardia: http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20131025/54392401009/castigats-sense-petons.html