Condemnats a desaparèixer

Com gairebé tot, a la vida, les persones som efímeres i, per tant, estem condemnades a desaparèixer. Tot té una caducitat i d'això te n'adones més quan et vas fent gran.  I és quan en som conscients quan volem tastar lentament cada glop de vida.
Quan passejo per una gran ciutat els meus ulls busquen sense saber-ho, bells i vells, edificis que conserven la seva esplendor malgrat el pas de temps. Construccions que contenen històries, reflex d'un passat, d'una gent, i que mudes parlen només per qui les coneix bé.
Sempre he sentit atracció per tot allò que és antic, que amaga una història, que il·lustra un temps i unes vides.
Malgrat les pessigolles que se m'enfilen al nas a tall d'al·lèrgia per allò que és vell, que fa olor de ranci, i que conté pols i fongs m'agrada tocar, olorar i tafanejar per les coses antigues. Aquesta mena de contradicció, de passió i al·lèrgia, converteix aquest plaer en una infinitat de preguntes que passen a tota velocitat pel meu cervell i que poques vegades troben resposta. Potser això, l'ampli ventall de respostes a les qüestions plantejades, serveix per potenciar el misteri d'allò que és desconegut.
M'agrada imaginar com van viure, que van sentir, que pensaven aquells que ens van precedir i sobretot qüestionar-me si van ser prou feliços o van poder fer tot el que volien fer.
La perfecció no existeix i, per tant, la felicitat plena tampoc. Ara bé aprendre a ser feliç amb el que es té i establint objectius raonables acosta, i bastant, a la felicitat personal.
I que pensaran de mi els que han de venir llegint els meus textos a la xarxa?
El que puc dir, conscient d'aquesta meva mortalitat, és que he previst perpetuar-me a través dels meus fills inculcant-los aquesta passió i excitació que sento cada dia de ser ara aquí!
Disposada a viure, riure, i plorar si cal, per celebrar que estic viva ;)