No em vull morir!

Després de tants de mesos torno a publicar al blog per parlar d'una realitat vital, néixer per a morir!
De petita, un dia al vespre, el cap em va començar a treure fum sobre la mort. Llavors era una altra època i sense mòbils, i poca televisió, es jugava més al carrer i s'explicaven moltes històries.
Segur que va ser un pensament condicionat, perquè durant l'estiu havíem explicat mil i una històries sobre la mort, gent enterrada viva, morts que apareixen per advertir de perills en corbes o punts negres a la carretera, esperits errants i altres ximpleries...
Recordo que quan no vaig poder més em vaig llevar i vaig anar a tenir una conversa sobre la mort amb el meu pare. La recordo perfectament, cada paraula, i la reflexió que em va fer perquè quan li arribes a ell, l'hora de marxar, que ho hauria de fer malgrat que no tenia pressa per fer-ho. Recordo que em va fer reflexionar sobre com dur que hauria de ser viure essent molt vell i sense gairebé forces i ànims.
Aquella xerrada no em va deixar indiferent, tampoc em va tranquil·litzar massa, perquè no hi havia fórmula possible per a la immortalitat. Ara bé em va servir per veure que tot té un principi i malauradament un final. Amb el temps he après a viure amb el pensament que un dia s'acabarà tot i per això visc cada dia intensament.
Aquesta setmana vaig reviure aquesta història amb el meu nebot, el més petit de la família, que va dir-me que no es volia morir mai. A l'hora d'anar a dormir em va dir que no volia fer-se vell perquè no es volia morir i que tampoc volia quedar-se sol, per tant, que no volia que es morís ningú de la família. Em va fer gràcia que tingués aquest pensament, i que abans que ell el tingués el meu fill petit, i molt abans jo mateixa. I que també l'hagin tingut fills d'amics meus perquè això, només demostra, que la història es repeteix!
El meu pare tenia un oncle que deia: quan em mori, merda pels vius!
A mi la frase em fa riure, però no la faig meva. Malgrat que ho hauré de fer, no em vull morir, però el dia que toqui hi faré posar que m'ho he passat pipa!.
La vida és bella!, el que no et mata et fa més fort!, i el millor regal és ser aquí i ara! 
Així que "carpe diem" i aprofitar el moment que quan te n'adones ja s'ha acabat tot ,-)

No es pot deixar de fer el que realment t'agrada

Les noves tecnologies, la feina, cultivar les relacions, en definitiva VIURE!!! ens ocupa els dies, les hores, els minuts.....
I després de pensar-hi molt no em vull perdre res, vull viure intensament, omplir del que m'agrada el meu temps.
Una de les meves grans passions és escriure i no hi vull renunciar. És per això que torno a aixecar la persiana, malgrat que tinc més feina, malgrat que hi ha entrebancs, malgrat que res és fàcil. Malgrat tot, vull omplir els meus dies amb allò que em fa feliç, el que fa més agradable el fantàstic, i a vegades dramàtic, ofici de viure la vida ;)
Avui som aquí, respirant i sentint, tenim aquesta oportunitat de viure i de ser, per tant, gaudim fent allò que ens omple fins al final abans no sigui massa tard.
Em nego a fer renúncies de forma voluntària i trobaré el moment i la inspiració per tornar a emprendre una de les meves passions....el blog i ESCRIURE!!!
I a tu? Què et fa feliç? FES-HO!!!

Condemnats a desaparèixer

Com gairebé tot, a la vida, les persones som efímeres i, per tant, estem condemnades a desaparèixer. Tot té una caducitat i d'això te n'adones més quan et vas fent gran.  I és quan en som conscients quan volem tastar lentament cada glop de vida.
Quan passejo per una gran ciutat els meus ulls busquen sense saber-ho, bells i vells, edificis que conserven la seva esplendor malgrat el pas de temps. Construccions que contenen històries, reflex d'un passat, d'una gent, i que mudes parlen només per qui les coneix bé.
Sempre he sentit atracció per tot allò que és antic, que amaga una història, que il·lustra un temps i unes vides.
Malgrat les pessigolles que se m'enfilen al nas a tall d'al·lèrgia per allò que és vell, que fa olor de ranci, i que conté pols i fongs m'agrada tocar, olorar i tafanejar per les coses antigues. Aquesta mena de contradicció, de passió i al·lèrgia, converteix aquest plaer en una infinitat de preguntes que passen a tota velocitat pel meu cervell i que poques vegades troben resposta. Potser això, l'ampli ventall de respostes a les qüestions plantejades, serveix per potenciar el misteri d'allò que és desconegut.
M'agrada imaginar com van viure, que van sentir, que pensaven aquells que ens van precedir i sobretot qüestionar-me si van ser prou feliços o van poder fer tot el que volien fer.
La perfecció no existeix i, per tant, la felicitat plena tampoc. Ara bé aprendre a ser feliç amb el que es té i establint objectius raonables acosta, i bastant, a la felicitat personal.
I que pensaran de mi els que han de venir llegint els meus textos a la xarxa?
El que puc dir, conscient d'aquesta meva mortalitat, és que he previst perpetuar-me a través dels meus fills inculcant-los aquesta passió i excitació que sento cada dia de ser ara aquí!
Disposada a viure, riure, i plorar si cal, per celebrar que estic viva ;)

Que les llàgrimes no et tapin el sol

M'agrada anar amb cotxe amb els meus fills perquè és un moment especial on podem compartir moments i xerrades increïbles. El camí m'ajuda, sense ràdio ni cobertura mòbil en algun tram, és el moment de debatre temes. I avui n'hem tocat un que serà motiu d'un nou article "la goma dels errors" i la sort de no disposar d'aquesta eina perquè només s'aprèn equivocant-se.

Però també m'ha fet gràcia que al meu comentari "a la propera vida ho tindré en compte" el nen em digués "aprofita aquesta que no en tindràs cap més". 

Caram que fort! i més en boca d'un adolescent. Però les seves paraules m'han fet pensar allò que li dic sempre: "tot té solució menys morir-se i el que no et mata et fa més fort".

Per això és molt important que les llàgrimes no et tapin el sol. Darrere els núvols sempre hi ha el sol, un sol que no s'apaga, i es desplaça amb la mateixa força i energia sempre. La vida ensenya i ens dóna moltes oportunitats, moments dolços i amargs, instants únics i persones irrepetibles, sal i sucre a discreció, però de tot se n'aprèn. Ara entenc aquella frase que sempre diu la gent gran: "amb la teva joventut i la meva experiència giraríem el món". 

No es tracta de girar el món sinó de viure la vida que vols viure perquè és única i passa molt ràpidament. Celebrant aquesta oportunitat de ser aquí avui i ara. De les pèrdues celebrem-ne els moments compartits i dels trencaments la possibilitat de tornar a començar. La vida està feta per devorar-la apassionadament i gaudir de cada instant com si fos l'últim, ja que sabem quan va començar, però no quan i com s'acabarà, afortunadament!

Riu, plora i emocionat, però sobretot gaudeix d'aquesta oportunitat que tens de ser feliç avui i ara!

(dedicat a la germana postissa ;) de la meva germana)

LA MEVA NEFASTA GESTIÓ DELS TEMPS

Sóc conscient que tinc una pèssima habilitat organitzativa i per desgràcia ho constato sovint quan miro el rellotge i veig que m'ha passat un altre dia a la velocitat de la llum.

Això només demostra que la meva és una nefasta gestió del temps. I per més que miro d'organitzar-me no hi ha manera. Deu ser allò d'aquella característica innata que no es pot canviar... i aquesta és la meva segur.

Perquè els dies no tenen 36 hores? 

La resposta més que clara és diàfana, sempre vull més, i si tinguessin 36h en voldria 40.... el cas és organitzar-se i malgrat que tinc clara la teòrica no sóc capaç de posar-ho en pràctica. 

És per això que avui he decidit gestionar els darrers minuts del meu dia, abans d'anar a dormir, i escriure aquest post. 

I ho faig perquè m'agrada escriure i perquè cada dia hauríem de ser capaços d'acabar la jornada havent pogut fer alguna cosa que ens agradi. 

I l'arrodoneixo amb un tema que ha aixecat polseguera, però que a casa ens ha posat la pell de gallina, el boig per tu interpretat per Shakira.

La cançó, per si mateixa, ja és un referent i un símbol d'identitat d'una generació que es va sentir identificada per una formació que cantava en català. Un tema que ha sabut mantenir-se i enamorar a noves generacions. 

Així doncs, bona nit musical i demà Déu dirà ;) 

HAS ESTAT FELIÇ AVUI?

Avui, 20 de març, és el dia internacional de la felicitat. Així ho va decidir l'Assemblea General de les Nacions Unides i així va començar a celebrar-se l'any passat. Per tant, aquest és el segon any que se celebra!!!

El que passa és que com que és molt novella aquesta celebració encara no estem motivats per festejar-la. I això no pot ser. Hem de fer d'aquesta diada el nostre particular Sant Jordi, i la data és fàcil de recordar perquè coincideix amb l'inici de la primavera, l'esclat de flors i la progressiva arribada del bon temps.

Ara que el dia s'acaba faig balanç de la jornada. Una jornada que ha començat amb diversos entrebancs, però que s'ha resolt amb final feliç. Un final feliç que només es pot fer quan tanques la porta de casa i els teus són dins, quan repasses els més propers i saps que tot està controlat. La felicitat no té exclusives, és una suma de coses, com tot a la vida, i si acabes havent sumat alguna cosa positiva a la teva diada segur que has pessigat, acariciat o tocat de prop la felicitat!

Queden dues hores per canviar de dia, 120 minuts per fer-te feliç, així que aprofita l'ocasió. Com més gent feliç hi ha, més bé van les coses.

Que per molts anys ho puguem celebrar plegats ;) i respondre amb un SÍ contundent a la pregunta: has estat feliç avui? 

L'AMOR INCONDICIONAL

No hi ha cap amor més incondicional que l'amor pels fills. Pels fills ho faries i ho donaries tot, són la cosa més valuosa que tenim perquè en el fons són una part de nosaltres. Se'ns assemblen, ens imiten, ens copien les conductes i ens donen un trosset d'immortalitat i seguretat al saber que quedarà alguna cosa de nosaltres.

Avui l'amor de la meva vida "petit" ha fet catorze anys, com passa el temps...Un noiet responsable, organitzat, exigent i afectuós que ens ha regalat moments increïbles. Compartint dubtes, preguntes, pors, alegries, sentiment i creixent amb les orelles ben dretes per no perdre't cap detall del què succeeix al teu voltant. Ja de petit no t'agradava que et diguéssim "el petit", sempre al costat del teu germà gran, volies seguir-lo i imitar-lo en tot. Com aquell dia a la platja que seguint en Quim et vas tirar a l'aigua sense res, amb tres anys, quin ensurt!

Fill, avui en fas catorze, els mateixos que va fer el teu germà fa prop de dos anys quan vaig estrenar aquest blog. Com tot a la vida el més important és sumar-ne, fent anys essent feliç, i fent feliços als que t'envolten.

L'amor incondicional és net i pur, sincer, perquè surt de l'ànima. Fa catorze anys va tornar a ser un d'aquells moments més importants de la meva vida. Només desitjo que la vida et tracti bé i que sàpigues: sortejar els inconvenients que et vagin sorgint; que sàpigues que després d'una pujada trobaràs una baixada o un planer; que recordis que res és per sempre; que excepte la mort tot té solució; i que cada dia s'aprenen coses, especialment dels errors. Viu intensament, amb respecte i educació, i no tinguis por perquè tindràs la meva mà per ajudar-te a superar els obstacles.

I no t'oblidis del més important de tot: que la vida és meravellosa, però molt curta i com que només en tenim una sigues feliç!!!

T'estimo vida ;)