No em vull morir!

Després de tants de mesos torno a publicar al blog per parlar d'una realitat vital, néixer per a morir!
De petita, un dia al vespre, el cap em va començar a treure fum sobre la mort. Llavors era una altra època i sense mòbils, i poca televisió, es jugava més al carrer i s'explicaven moltes històries.
Segur que va ser un pensament condicionat, perquè durant l'estiu havíem explicat mil i una històries sobre la mort, gent enterrada viva, morts que apareixen per advertir de perills en corbes o punts negres a la carretera, esperits errants i altres ximpleries...
Recordo que quan no vaig poder més em vaig llevar i vaig anar a tenir una conversa sobre la mort amb el meu pare. La recordo perfectament, cada paraula, i la reflexió que em va fer perquè quan li arribes a ell, l'hora de marxar, que ho hauria de fer malgrat que no tenia pressa per fer-ho. Recordo que em va fer reflexionar sobre com dur que hauria de ser viure essent molt vell i sense gairebé forces i ànims.
Aquella xerrada no em va deixar indiferent, tampoc em va tranquil·litzar massa, perquè no hi havia fórmula possible per a la immortalitat. Ara bé em va servir per veure que tot té un principi i malauradament un final. Amb el temps he après a viure amb el pensament que un dia s'acabarà tot i per això visc cada dia intensament.
Aquesta setmana vaig reviure aquesta història amb el meu nebot, el més petit de la família, que va dir-me que no es volia morir mai. A l'hora d'anar a dormir em va dir que no volia fer-se vell perquè no es volia morir i que tampoc volia quedar-se sol, per tant, que no volia que es morís ningú de la família. Em va fer gràcia que tingués aquest pensament, i que abans que ell el tingués el meu fill petit, i molt abans jo mateixa. I que també l'hagin tingut fills d'amics meus perquè això, només demostra, que la història es repeteix!
El meu pare tenia un oncle que deia: quan em mori, merda pels vius!
A mi la frase em fa riure, però no la faig meva. Malgrat que ho hauré de fer, no em vull morir, però el dia que toqui hi faré posar que m'ho he passat pipa!.
La vida és bella!, el que no et mata et fa més fort!, i el millor regal és ser aquí i ara! 
Així que "carpe diem" i aprofitar el moment que quan te n'adones ja s'ha acabat tot ,-)

Un any d'emocions barrejades i molta vida!

Quan arribem a aquest dia tots fem balanç i ens proposem fites meravelloses, sovint irrealitzables, per estrenar l'any que comença. Són propòsits que ens motiven i ens donen optimisme, per afrontar l'any que arrenca i acomiadar el que marxa, un any que passa com un alè cada vegada més ràpid.
Recordo quan volia fer 18 anys, mai arribava el dia de la meva majoria d'edat, a partir del 21 la vida començava a agafar ritme, era temps de situar-se, anar escollint, i començar a visionar el futur. Als 30, es van materialitzant o esfumant les il·lusions, els projectes prenen cos o es queden al calaix del demà.  A partir dels 40, comença la velocitat, i et sembla que els anys es toquen...
Però a totes aquestes reflexions, la millor, és que sentim perquè som vius!
Que estem aquí i ara i cal aprofitar l'oportunitat per crear, construir, i ser feliç.
Viure és això: riure i plorar, ser feliç i patir, estimar i perdre, néixer per a morir... un camí ple d'emocions barrejades i molta vida!
No sempre es tria, a vegades el destí tria per tu, i cal ser fort per tirar endavant.
Així que força a tots per viure intensament, fins al final, i en especial força per als: que lluiten dia a dia per ser aquí o pels que han perdut pel camí perquè han tingut la sort de conèixer. 
I no només avui...avui i sempre, viure al màxim, i amb seny, que tot s'acaba ;)
Bon Any i millor 2016!

Us deixo aquest vídeo, d'un anunci de Coca-Cola, on un avi centenari fa un excel·lent resum de la vida en poc més d'un minut i mig ;) "la vida és massa curta".