La vida és massa curta per malgastar-la

Sovint el cor ens batega més dempressa perquè som coneixedors de la mort prematura d'algun conegut, amic o familiar. 

Sense anar massa lluny la setmana passada un visitant del nostre poble, enamorat i ben arrelat al municipi, va patir un accident de muntanya. Era el primer dia de vacances, dels quatre que ens va regalar el pont, i el tercer dia va morir perquè no va superar les ferides que es va fer en la caiguda.

Ahir també ens va deixar el periodista de Diari de Girona, Jordi Vilamitjana, autor de la secció "el Nas de la Bruixa" víctima d'un càncer i avui el rotatiu ha publicat el seu darrer article, unes línies per llegir i reflexionar.

No vull posar-me melancòlica, però crec que hem d'assaborir els bons moments que ens regala la vida i gaudir d'aquelles petites coses i fugaços instants que ens fan feliços. La vida és massa curta per malgastar-la i la prolongació conscient de cada mal moment, sense sentit, és un instant perdut.

Cada dia en tenim un de menys, tan cert com que naixem per morir algun dia, per tant, el més sensat és regalar-se temps de qualitat, per fer el que ens agrada o podem fer, i gaudir amb els que estimem entenent les seves virtuts i els seus defectes.
Viure essent més honest amb nosaltres mateixos ens fa més lliures i feliços, aprofita la vida!!!.

EN RECORD DE MOSSÈN JOSEP RIERA I JUSTÓ

Avui Molló està de dol perquè ens ha deixat un bon home, mossèn Josep Riera i Justó, un enamorat de Molló i de la seva gent. La seva pèrdua és molt sentida al seu municipi d'adopció i tots estem una mica ensopits pel trist desenllaç de "mossèn pipes" com se'l coneixia popularment per la seva antiga afició de fumar en pipa. Enamorat del municipi, on va viure més de mitja vida, i on va establir lligams molt especials amb tothom compartint aficions com  la caça, l'esquí, el muntanyisme, o matant anualment el seu porc.  

Amb molta personalitat i caràcter però alhora afable i col·laborador. Jo també sóc mollonenca d'adopció i mossèn Riera va oficiar el meu casament, traslladant-se al meu municipi natal, com donant-me la benvinguda a la seva parròquia. Més endavant també va batejar els fills i els va oficiar la comunió.

Quan algú marxa et passen pel cap una sèrie d'imatges i rècords i jo advoco a aquestes imatges, a aquest record, i a la sort d'haver-los pogut viure. El més popular el dia que va convidar a berenar a tot el poble per celebrar que feia 80 anys. Com a record li vam confeccionar un àlbum amb imatges de tots amb ell, batejos, comunions, sortides, en definitiva en moments.

Se'n va un bon home i també se'n va una manera de fer poble, de comunicar-se amb la gent, de debatre i entendre, de fer broma i riure, de mantenir tradicions i donar suport. El sal pas, les benediccions, les misses, les festes, els dinars amb els amics els divendres, els sopars a la rectoria, avui queden orfes d'un home de Déu amb qui xerrar,  plorar, debatre i celebrar.

No sap quan el trobarem a faltar, només li desitjo el bon cel que es mereix DEP ;)