Aquest cap de setmana ens ha deixat en David després d'una llarga i insuperable malaltia. Coneixia massa bé com seria el seu final perquè ho havia viscut de primera mà amb la mort del seu pare.
Tenia una malaltia genètica degenerativa incurable que, cap als quaranta anys més o menys, fa que s'arribi al final de la vida.
Teníem la mateixa edat i érem veïns, davant per davant, i malgrat que no ens havíem tractat gaire les nostres mares són amigues i surten juntes a la mateixa colla de dones de tant en tant. I és per això que els meus fills l'han conegut i hi han compartit el seu darrer estiu estan de vacances amb l'àvia.
Una mort d'una persona jove, amb totes i tantes coses per fer, són d'aquelles coses de la vida que no acabes d'entendre. No entens per què una família ha de passar pel mateix mal tràngol dues vegades. No entens perquè un noi jove no pot fer vida normal, crear la seva pròpia família, i opta per passar la seva curta i dolorosa vida amb la seva mare, conscient del seu final, i sabent que si mai hagués tingut cap fill, el podria haver condemnat de la mateixa manera.
És injust i incomprensible i quan passa una cosa d'aquestes, per trist que sigui, te n'adones de la quantitat de coses que s'ha perdut el que marxa, ell, i de la sort que fins ara has tingut, tu, que ets el que es queda.
Tenim el mal vici de valorar el que tenim quan la vida ens fa una sotragada com aquesta quan realment hauríem de donar les gràcies cada dia pel què som i el que tenim.
Bon viatge David, recordarem la teva valentia, la teva discreció, la teva correcció i aquells àpats a la "La Torre" quan encara podies treballar.
Adéu, David.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada