Els pares no es trien, toquen!

Sempre he sentit que una de les poques coses de valor que et tries a la vida, aplicat a l'entorn familiar, és la parella. Això vol dir que la resta et toquen, i sempre s'ha dit que et toquen els pares, et toquen els germans, els fills, els cunyats, els sogres, els avis... i tot l'ampli ventall de persones que de mica en mica van configurant l'entorn familiar. D'aquí la importància de saber triar bé la parella de viatge o de saber rectificar en cas d'errar en la tria.

Ara bé, amb la qüestió dels fills discrepo totalment, els fills no et toquen,ja que són prototips dissenyats i evolucionats pels pares, a imatge i semblança, malgrat que sovint no en som massa conscients d'això.
Penso que l'èxit o el fracàs de l'educació dels nostres fills és responsabilitat nostra com progenitors. I pobre dels fills que els toquin uns pares despreocupats, sobreprotectors, modèlics, o revolucionaris. Perquè totes les masses piquen i cal dosificar-se a l'hora d'educar els fills, rectificant si cal i ajudant-los a avançar a la vida, superant obstacles, essent bones persones, amb capacitat de reacció i amb la seguretat que tindran una mà forta i valenta, dels pares, en cas de necessitat. Els fills han d'ensopegar i aixecar-se per valorar els danys abans de rebre la cura
Però, estem preparats o som conscients de la responsabilitat que tenim a les mans com a pares? quines garanties tenen els nostres fills de què podrem estar a l'altura? quan molts no són capaços de prendre decisions per ells sols i es deixen influenciar per l'entorn. Què podem esperar de pares que per mantenir-se a les expectatives de la galeria eduquen els fills amb valors,  a vegades contraris als seus, però que vesteixen?.
El món és ple de persones, bones i dolentes, i la responsabilitat de cadascuna d'aquestes ànimes és dels seus progenitors. Educar costa, temps i dedicació, però la satisfacció de veure que s'ha fet bé crec que és el millor preu de tot plegat. Per tant, en l'educació dels teus fills no escatimis temps i recursos, i sobretot fes-ho a consciència i fidel als teus ideals perquè segur que d'aquesta manera ho hauràs fet bé. I recorda que els pares no es trien, toquen!

Estimar no és consentir

La frase més maca que he sentit mai cap a una persona és la que van dir a Tito Vilanova el dia de la seva mort "era una bona persona". Crec que aquesta hauria de ser la meta de tot mortal, passar a la història com a bones persones i això cada dia és més difícil en aquest món tan veloç i canviant. Un món que anem omplint  enveja, mal humor, rancúnia, soledat i nens consentits que embolcallats en cotó són sobreprotegits de qualsevol mal. No, avui no m'he llevat negativa, però aquesta reflexió em serveix per introduir un tema sobre la diferència entre educar i ensenyar.
Crec que amb l'educació dels fills anem pel camí equivocat. I això es veu cada dia més a les escoles on els mestres són desafiats per pares, i jutjats pels mateixos alumnes, davant la impassibilitat de la societat en general. No m'agrada fer grups genèrics perquè afortunadament la societat és molt heterogènia, i hi ha moltes tipologies de persones, però és ben cert que sempre es veuen més els que fan més soroll.
Trobem exemples cada dia, pares que es plantegen canviar el seu fill de centre escolar per desavinences  amb el mestre; o pares de nens rebels que desafien al centre en benefici del seu angelet; o aquella mare que comenta la sort que té amb el seu fill perquè ha vist fumant els seus amics i no sap que és el seu nen qui gestiona la venda de cigarretes...
La meva va ser una infantesa normal, amb càstigs i alguna clatellada, i amb menys premis i felicitacions pel que es considerava que havia de ser la meva actitud habitual de respecte i educació envers els altres. I no en guardo cap record traumàtic, al contrari, recordo molt els valors i els coneixements que els meus pares em van transmetre. Ensenyant-me a corregir, millorar i aprendre de cada ensopegada. Respectar per ser respectada.
Reconec que a vegades he sobreprotegit els meus fills, són l'amor de la meva vida, però no els he consentit perquè penso que estimar no és consentir malgrat la fina línia que ho separa. Hem discutit quan no han aconseguit el que pretenien però després de raonar-ho, i aportant arguments sensats, ho han entès. Crec que ens hem estalviat moltes discussions perquè hem creat unes bases sòlides de principis i criteris. Com a pares hem de contribuir a construir bones persones i per això cal invertir temps, paraules i fets.