Quin és el preu dels valors quan es tracta de futbol?

Quin és el preu dels valors quan es tracta de futbol?
Encara recordo les paraules que ens van dir quan vam decidir apuntar a jugar a futbol els nostres fills. Eren molt petits i el club només volia nens i nenes a partir de primer de primària, que sabessin cordar-se les sabates, perquè deien que volien mainada autònoma. També ens van explicar que els ensenyarien a jugar a futbol, a competir en equip, i que més que sumar victòries el que comptava era que aprenguessin a compartir, a passar la pilota, a fer equip practicant esport. Quina retòrica, quina teoria tan maca, com a pares quedàvem bocabadats, però les paraules s'anaven allunyant de la trista realitat. I tant que comptaven les victòries, quants nens n'hi havia que jugaven poc, i quanta mainada que es mirava el futbol assegut a la banqueta. Quina decepció per alguns i quina impotència per aquells pares que havien apostat pels valors de l'esport en equip.
Aquests records m'han vingut al cap arran de la notícia del jugador "mossegador" que vol fitxar el Barça "Luís Suárez". Llavors ens omplirem la boca del "juega bonito", "ningú guanya","fora violència als camps de futbol", "todos somos macacos" i un munt de campanyes més per a fomentar els valors i la pràctica del joc net.
Però potser caldrà fer-ne alguna per protegir a l'espectador d'aquests jugadors, convertits en gladiadors, que surten a matar a la gespa i inciten al públic a la violència.
Volem guanyar, al preu que sigui, i els valors s'obliden fàcilment si es tracta d'una victòria. I encara som capaços de treure arguments de sota la màniga com ara que "l'agressió a Neymar va ser més greu" per justificar un possible fitxatge. Com pot la societat passar-se els valors pel forro i defensar el que és indefensable fent servir d'argument que n'hi ha que ho fan pitjor.
Cap agressió és justificable i el que lesiona, mossega, o fa mal no pot ser l'ídol dels nostres fills i en lloc de jugar a futbol potser hauria d'aprendre a ser persona. Demanar perdó està bé, però reincidir en l'acte implica no haver-se cregut aquest perdó.
Hauríem de dir prou a allò que impedeix pujar persones assenyades i de futur. Hauríem de premiar més al qui s'esforça per millorar, donant oportunitat a persones més humils però més humanes, amb més valors, perquè són ells qui es mereixen ser els ídols dels nostres fills.
Tinc l'esperança que ho acabarem fent bé! malgrat que encara avui es fitxin nens amb quatre o cinc anys, que no saben cordar-se les sabates, perquè amb la seva quota es pot finançar el primer equip, o es continuïn pagant  sous milionaris per jugadors violents i reincidents perquè corren o fan gols.

La primavera la sang altera i a molts esvera!!!

Hi ha dies que només de llevar-te ja te'n tornaries cap al llit. Són d'aquells dies que, quan comences, van sorgint entrebancs, un darrere l'altre, minant a pessics l'ànima.
Dies en què no n'hi ha prou en parar una galta perquè els problemes es multipliquen com els caragols després de la pluja. Però si això passa quan ens trobem immersos en la primavera, aturat, respira, i somriu, ja has trobat la causa a tots aquests efectes. La primavera la sang altera i a molts esvera!!!
Aquesta dita popular tots, en algun moment o en altre, ho hem viscut en primera persona. Però és precisament en aquells dies, en els que sembla que tot surt malament, quan valores o celebres més les petites coses que surten bé.
Avui, per a mi, serà un d'aquells dies per emmarcar gràcies a un dels amors de la meva vida. En una conversa de mare i fill, després d'una jornada complicada, m'ha semblat de sobte veurem dins seu.
L'escoltava mentre feinejava a la cuina i de sobte em veia reflectida a mi mateixa a través de la seva veu, les seves paraules, la seva expressió. Quin plaer, quina il·lusió que fa, poder comprovar que han pogut collir algun dels valors que vols transmetre i que els han adoptat de forma natural.
Educar els fills és sinònim de picar molta pedra ara bé quan veus que els teus fills t'han comprès i prediquen amb l'exemple, ets sents tan satisfet, que és difícil d'explicar.
Això només demostra dues coses, una d'elles és que la millor inversió és la que es fa per pujar bones persones, acompanyant-les en tot el procés del seu creixement; i l'altre és que després de la tempesta sempre arriba la calma i si sabem ser pacients la recompensa és molt gran i plaent. 
Avui acabo la jornada dibuixant un somriure interior, satisfeta com a mare, després d'haver-me dit mentalment: "com a mare, malgrat que t'equivoquis, no ho fas del tot malament". 
Feliç dimecres, sempre en positiu ;)

Ens queda l'essència dels que ens han estimat

La notícia més colpidora d'avui ha estat sens dubte la cerimònia de comiat a Tito Vilanova a la catedral de Barcelona. Aquests dies tothom n'ha parlat perquè quan la mort s'endú prematurament algú sempre ens toca la fibra i més la persona és coneguda o popular. 

La mort tothom la viu com pot perquè desgraciadament és un tema que no treballem massa, i mirem de fer veure que no la veiem, potser per poder creure que és un tema que no va amb nosaltres.

Aquesta setmana l'article del periodista Joan Maria Pou, que va estar casat amb Tatiana Sisquella també víctima del càncer, feia pensar molt per la seva duresa i al mateix temps la realitat que pateixen els que perden l'amor de la seva vida.

Avui, les paraules dels fills de Tito Vilanova ens han fet veure que les persones marxen i, malgrat que mai s'obliden, ens queda l'essència dels que ens han estimat.

La filla de Tito, la Carlota, deia que del seu pare havia après a valorar que "la vida és massa curta com per dedicar temps a les coses que no et fan feliç". El seu fill, l'Adrià, recordava que una vegada el seu pare li va dir que estigués tranquil que "el que avui et preocupa demà ja haurà passat" i acaba recordant la frase que sempre li adreçava "Seny, pit i collons".

Les persones són el que mamem, els valors, les ensenyances i l'essència dels que s'han preocupat per fer-les crèixer segures i amb seny perquè sempre els han donat la mà.