La primavera la sang altera i a molts esvera!!!

Hi ha dies que només de llevar-te ja te'n tornaries cap al llit. Són d'aquells dies que, quan comences, van sorgint entrebancs, un darrere l'altre, minant a pessics l'ànima.
Dies en què no n'hi ha prou en parar una galta perquè els problemes es multipliquen com els caragols després de la pluja. Però si això passa quan ens trobem immersos en la primavera, aturat, respira, i somriu, ja has trobat la causa a tots aquests efectes. La primavera la sang altera i a molts esvera!!!
Aquesta dita popular tots, en algun moment o en altre, ho hem viscut en primera persona. Però és precisament en aquells dies, en els que sembla que tot surt malament, quan valores o celebres més les petites coses que surten bé.
Avui, per a mi, serà un d'aquells dies per emmarcar gràcies a un dels amors de la meva vida. En una conversa de mare i fill, després d'una jornada complicada, m'ha semblat de sobte veurem dins seu.
L'escoltava mentre feinejava a la cuina i de sobte em veia reflectida a mi mateixa a través de la seva veu, les seves paraules, la seva expressió. Quin plaer, quina il·lusió que fa, poder comprovar que han pogut collir algun dels valors que vols transmetre i que els han adoptat de forma natural.
Educar els fills és sinònim de picar molta pedra ara bé quan veus que els teus fills t'han comprès i prediquen amb l'exemple, ets sents tan satisfet, que és difícil d'explicar.
Això només demostra dues coses, una d'elles és que la millor inversió és la que es fa per pujar bones persones, acompanyant-les en tot el procés del seu creixement; i l'altre és que després de la tempesta sempre arriba la calma i si sabem ser pacients la recompensa és molt gran i plaent. 
Avui acabo la jornada dibuixant un somriure interior, satisfeta com a mare, després d'haver-me dit mentalment: "com a mare, malgrat que t'equivoquis, no ho fas del tot malament". 
Feliç dimecres, sempre en positiu ;)

ÉS QUAN M'EMPRENYO QUE HI VEIG CLAR!

He arribat a la conclusió que quan més m'emprenyo més clares veig les coses i he de dir que darrerament m'emprenyo massa sovint.

M'emprenyo amb els qui barregen coses i fan com els nens petits publicant les seves rebequeries a la xarxa amb mentides o mitges veritats en veu alta.

M'emprenyo quan veig les maniobres de distracció que es fan en nom de la independència mentre el país s'ensorra i les famílies passen misèries i fins i tot moren en l'intent de tenir una vida digna.

M'emprenyo quan ens entestem a restar i maten a pessics la il·lusió de gent que, amb esforç i treball, tira endavant empreses, organitzacions i entitats.

M'emprenyo quan conec el cas d'amics i veïns que encara són en eternes llistes d'espera i celebren cada dia ser vius perquè estan en una situació complicada.

M'emprenyo quan visualitzo els diners que es llencen en campanyes que no van enlloc, però que sembla que ens converteixen al catalanisme. Qui ens ha de convertir? però si ja ho som de catalans i patriotes! Ho és qui hi viu, qui hi treballa, qui hi creu, i qui cada dia hi posa l'espatlla, malgrat les adversitats reals, empenyen negocis i il·lusions.

M'emprenyo per tantes coses que no funcionen i que van caient a trossos que no continuo enumerant-les perquè encara emprenyo més i crec que necessitaria tantes planes que ningú em llegiria.

Amb això vull dir que: ja n'hi ha prou!

N'hi ha prou de posar bastons a les rodes als que volen tirar endavant.

N'hi ha prou de desanimar i tombar a aquells que treballen pel bé comú de forma desinteressada.

N'hi ha prou de fer esperar a aquells que han cotitzat tota la vida.

N'hi ha prou de malgastar i no racionalitzar la despesa pública en benefici dels més necessitats.

N'hi ha prou de vendre fum en nom de la independència.

N'hi ha prou de tanta ximpleria!!!

M'entesto en creure en els valors les persones i és per això i apel·lant a la màxima que diu que: "rectificar és de savis" espero que tornem a sumar, que abandonem els pals de les rodes, que donem la mà al que tira endavant, i que empentem amb energia al que engega projectes amb il·lusió.
Amb el respecte i l'educació que ens caracteritza com a poble català. Sumant i no restant. Perquè és només amb inèrcia positiva que ens en sortirem si no ja podem plegar, i sóc de les que no es rendeix fàcilment.
Només s'avança sumant en positiu. És més fàcil destruir que construir així que pot ser que hi rumiem i provem de conservar el que tenim ;)
I com diuen els de "Txarango" junts podem arribar més lluny.