Afanya't que estem de vacances!

Crec que els humans hem desenvolupat un gen que fa que tot el dia anem de bòlit. Igual que en el seu dia l'home va posar-se dret i va caminar amb les dues cames, la velocitat de la vida, ha propiciat que cada vegada, sense adonar-nos-en, anem més ràpid. I això només té el perill, que anant a tanta velocitat, ens oblidem de gaudir del moment.
Treballar quan els altres fan vacances et converteix, en un voyeur de la vida, un observador privilegiat dels hàbits dels altres. Constatant que tot i fer vacances mai parem de córrer. La gent s'afanya per posicionar-se bé a la platja o la piscina; per no fer cua als comerços; per arribar el primer; per trobar el millor estacionament; i ens estressa molt fer cues malgrat no tenir pressa, és allò del: afanya't que estem de vacances!
I això, amb diverses intensitats, ho fem tots amb poques o cap excepció.
Potser caldria afluixar el ritme, en especial quan estem de vacances, igual que es penja la corbata o l'americana, i es canvien les sabates per xancles per entendre que estem en temps de descansar de la rutina. Aplicant-nos la màxima del keep calm i afegint and be happy.
Perquè el rellotge no s'atura "tempus fugit" però el que no s'assaboreix no es repeteix més!

ÉS QUAN M'EMPRENYO QUE HI VEIG CLAR!

He arribat a la conclusió que quan més m'emprenyo més clares veig les coses i he de dir que darrerament m'emprenyo massa sovint.

M'emprenyo amb els qui barregen coses i fan com els nens petits publicant les seves rebequeries a la xarxa amb mentides o mitges veritats en veu alta.

M'emprenyo quan veig les maniobres de distracció que es fan en nom de la independència mentre el país s'ensorra i les famílies passen misèries i fins i tot moren en l'intent de tenir una vida digna.

M'emprenyo quan ens entestem a restar i maten a pessics la il·lusió de gent que, amb esforç i treball, tira endavant empreses, organitzacions i entitats.

M'emprenyo quan conec el cas d'amics i veïns que encara són en eternes llistes d'espera i celebren cada dia ser vius perquè estan en una situació complicada.

M'emprenyo quan visualitzo els diners que es llencen en campanyes que no van enlloc, però que sembla que ens converteixen al catalanisme. Qui ens ha de convertir? però si ja ho som de catalans i patriotes! Ho és qui hi viu, qui hi treballa, qui hi creu, i qui cada dia hi posa l'espatlla, malgrat les adversitats reals, empenyen negocis i il·lusions.

M'emprenyo per tantes coses que no funcionen i que van caient a trossos que no continuo enumerant-les perquè encara emprenyo més i crec que necessitaria tantes planes que ningú em llegiria.

Amb això vull dir que: ja n'hi ha prou!

N'hi ha prou de posar bastons a les rodes als que volen tirar endavant.

N'hi ha prou de desanimar i tombar a aquells que treballen pel bé comú de forma desinteressada.

N'hi ha prou de fer esperar a aquells que han cotitzat tota la vida.

N'hi ha prou de malgastar i no racionalitzar la despesa pública en benefici dels més necessitats.

N'hi ha prou de vendre fum en nom de la independència.

N'hi ha prou de tanta ximpleria!!!

M'entesto en creure en els valors les persones i és per això i apel·lant a la màxima que diu que: "rectificar és de savis" espero que tornem a sumar, que abandonem els pals de les rodes, que donem la mà al que tira endavant, i que empentem amb energia al que engega projectes amb il·lusió.
Amb el respecte i l'educació que ens caracteritza com a poble català. Sumant i no restant. Perquè és només amb inèrcia positiva que ens en sortirem si no ja podem plegar, i sóc de les que no es rendeix fàcilment.
Només s'avança sumant en positiu. És més fàcil destruir que construir així que pot ser que hi rumiem i provem de conservar el que tenim ;)
I com diuen els de "Txarango" junts podem arribar més lluny.

   

TENIM UN PUNT EXHIBICIONISTA

Els humans, com a animals racionals, a banda de replicar conductes que portem als gens tenim un seguit d'accions i actuacions que variant-ne l'estil gairebé tots practiquem.

De les moltes característiques tècniques de sèrie que tenim n'hi ha una que agafa embranzida gràcies a les xarxes socials i que és digna d'estudi, la marca personal.

Les xarxes socials ens permeten vendre'ns, donar informació sobre nosaltres i fins i tot crear una personalitat paral·lela digne d'estudi i segur motiu de més d'un doctorat en psicologia.

Sigui com sigui tots tenim un punt exhibicionista i d'una manera o altra ens mostrem al món. Hi hem entrat sense adonar-nos-en, i malgrat que encara hi ha qui es pensa que no hi és, tots hi som i donem informació sobre nosaltres per aquests canals i a través del perfil. Ja no parlo de grans canals sinó també de canals menys representatius, com el whatsapp, que facilita molta informació del seu propietari a través de la seva fotografia i bé del missatge personal. Fins i tot no tenir fotografia, o conservar el missatge de sèrie, porta implícit un missatge. Tot plegat es resumeix en una paraula comunicació. Deixem veure i comuniquem allò que volem que els altres vegin i pensin de nosaltres. Forjant una identitat virtual, a vegades, poc real i amb matisos.

I deia al començament que cada persona té un estil propi perquè hi ha diverses tipologies de persones, les tímides, les llançades, les prudents, les explosives, les discretes, les vistoses, les valentes, les porugues, i així un llarg etcètera.
Per tant, no es pot generalitzar, ara bé, es poden fer valoracions globals i cal fer precisions individuals.